Córrer un triatló amb el fre de mà posat

En Guillem Rojas a la bicicleta, a l'últim Campionat de Catalunya de Triatló fet a Banyoles. Foto: Èric BesoraSi algú arriba a ser entrenat per padrins com Fred Vergnoux [entrenador de Mireia Belmonte] i Miquel Blanchart [campió d’Europa de Llarga Distància el 2011] és perquè s’ho val. I aquest és el cas de Guillem Rojas, que no oblida mai la influència de Jordi Comas, en els seus origens natatoris a Calella [Alt Maresme], i la més recent de Javier Huete, al triatló [Team Calella]. És un nedador convertit a triatleta. Una conversió forçada per no poder compaginar l’exigència de la natació d’elit amb els seus estudis de genètica.

En Guillem és nascut a Pineda, corre pel Team Calella Triatló i s’entrena a les instal.lacions del Club Natació Sabadell. La seva és una història de convivència permanent amb unes maleïdes lesions que li fan dir al seu blog “he trobat el meu esport, però no el puc fer com vull i no hi veig solució”. En Guillem corre amb el “fre de mà posat”, esperant no trencar-se, i suportant els seus “mals de cames”. A banda de diferents fractures, focalitzades a la tíbia i als turmells, té una lesió coneguda com a periostitis. Una inflamació del periosti, que és l’embolcall que cobreix els ossos, i que li provoca intensos dolors des de fa 3 anys.

A l’útim Campionat de Catalunya absolut de Triatló, celebrat a Banyoles [27 de juliol del 2014], en Guillem ha acabat el quart. Després de cobrir els 1.500 metres de la natació i els 40 quilòmetres de la bicicleta, en la primera posició. Als 2 últims quilòmetres de la cursa a peu, va ser atrapat i superat. Ja no podia més, pel dolor a les cames. Un dolor que l’ha apartat del podi.

Fa un temps que en Guillem ha représ els seus escrits al blog personal. El 29 de novembre del 2012 escrivia “la pròxima entrada que faci serà per dir que estic bé; no em ve de gust dir res que no sigui: problema resolt”. Un any més tard, el 18 de novembre del 2013, diu “intentaré escriure com són les ‘pedres’ que em trobo en aquest llarg camí, seguim aprenent a caminar”

 

Deies, “seguim aprenent a caminar”. Tant dur està sent?
Físicament no, però mentalment, entrenar molt i molt temps sense pensar en cap competició, ni cap objectiu, no és fàcil. Entrenes per una cosa que no saps si passarà segur.

Per tant, l’entrenament era més mental que físic?
Totalment, més mental que físic moltes vegades. Al físic, he anat sumant quilòmetres nedant i experiència a la bicicleta. I corrent, no n’he sumat perquè no he corregut.

Tu ets nedador, oi?
Tota la vida, des què em van apuntar els meus pares. No m’agradava gens, però tenia desviació de tíbia i peronè i estava obligat a fer la natació. A partir de l’ESO, m’hi vaig dedicar. M’agrada competir i ser el millor i tenir l’entorn necessari per fer aquest esport.

L’entorn?
Mira, el meu entrenador de tota la vida, en Jordi Comas [Club Natació Calella], sempre parla d'”higiene esportiva”. Que vol dir, tot allò que és necessari perquè un esportista se senti bé i pugui arribar al seu millor rendiment. És a dir, la família, els amics, sentir-te bé amb tu mateix. Coses que et generen una bombolla que ajuda.

Moment de la cursa a peu, al Campionat de Catalunya a Banyoles. Foto: Èric BesoraDe Calella, marxes a Sabadell i allà t’entrenes amb Fred Vergnoux
Per estudiar la carrera que volia i seguir entrenant, vaig anar cap a Sabadell. I gràcies a en Jordi Comas, vaig tenir l’oportunitat. El primer any vaig estar amb l’Albert Tubella entrenant i el segon, ja va venir el Vergnoux. Amb ell vaig estar poquet. No va arribar a l’any, però ha estat l’època de la meva vida en què més he après a entrenar i a saber què és viure per la natació. No vaig poder aguantar el ritme de compaginar estudis i esport i aquest va ser el punt de partida d’iniciar-me al triatló. Ara, està clar que si sóc el que sóc i com sóc, és en gran part pel que vaig viure aquells mesos…

Què en vas aprendre, perquè és un tècnic d’un perfil dur
Bàsicament, disciplina. I això implica sacrifici. I que has de ser tu qui s’ha d’esforçar al màxim, sense esperar gaire cosa, en un principi. Si vols fer alguna cosa gran, has de fer molta feina a l’ombra per, potser, arribar a aconseguir alguna cosa que compensi.

I com t’arriba el triatló?
A mí m’agrada l’esport, però per competir. Jo no m’hi veig, fent esport per salut. Llavors, una via d’escapament que em permetia seguir amb la natació, va ser el triatló. Vaig tenir la sort de conèixer en Miquel Blanchart, que també entrenava al Sabadell i li vaig demanar ajuda perque em fes de guia…

I a partir d’aquí, comença el calvari amb les lesions
Comença el millor i el pitjor. M’adono que és un esport que m’agrada i potser tinc, competitivament, més possibilitats que amb la natació. Però, comença el calvari perquè no puc dedicar-m’hi en la seva totalitat.

Perquè?
No puc còrrer per problemes d’adaptació, de fisiologia… Realment, els metges encara no han sabut dir-me perquè. Em comenten moltes cosetes que, o bé no tenen solució o no tenen explicació. Per tant, és anar fent. Anar curant les lesions que van apareixent, sempre relacionades amb les tíbies o els turmells.

En Guillem Rojas, a punt de fer la transició al Campionat de Catalunya a Banyoles. Foto: Absolut Sport TriatlonI ningú et sap dir quin és l’origen d’aquestes lesions?
L’origen se sap, però no se sap. Una cosa és la periostitis [inflamació del periosti o beina que embolcalla els ossos], que no té una cura fàcil i tampoc se sap perquè apareix sempre i l’altra, les fractures d’estrés. Que tampoc s’entenen perquè corro uns volums baixíssims.

Quins són aquests volums?
És que jo crec que mai he passat de 30 quilòmetres a la setmana. Que és el que fa un corredor popular. I ara mateix no estic fent ni això. És obvi, per tant que és impossible estar a un nivell competitiu. No puc fer més perquè es trenca i el dolor és insuportable. Amb la periostitis, al principi s’aguanta, però si segueixes forçant no et pots ni posar els llançols a sobre quan vas a dormir.

Fa 3 anys que convius amb les lesions. Segur que t’has passat més temps així que competint, no?
Jo només sé que la gran part dels dies, el que primer pensava quan m’aixecava era, em fa mal el turmell o em fa mal la tíbia. I això ha passat el 99% dels dies des de fa 3 anys. I espero que s’acabi. Ara, potser un 50% dels dies ja no és el meu primer pensament. És bastant frustrant, la veritat.

I aquesta frustració és la que et trobes a la competició, com al campionat de Catalunya absolut [amb opcions de guanyar fins al final, quan ja no pot còrrer més]?
Des què vaig començar amb l’entrenador actual, el Javi Huete, ens ho hem plantejat tot a dos anys vista. Pensem que aquesta lesió necessita temps i un període d’adaptació lent. Acompanyat d’un treball de gimnàs i de reforç. Això em permet competir perquè no em fa tant de mal, però no em permet entrenar. Llavors, l’estratègia en cursa és sempre la mateixa. Anar al màxim a l’aigua i en la bicicleta, intentar rebentar a tothom i arribar jo sol. Què passa? Que quan no hi ha nivell, això surt bé, però quan hi ha competència he d’anar tant ràpid que arribo al còrrer ‘petat’.

ÀUDIO ENTREVISTA
Entrev Guillem Rojas

Share

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Please enter your name, email and a comment.