Txarango fa més real el somni

Txarango, als estudis de gravació de Catalunya Ràdio, presentant el seu nou disc Som Riu. Foto: carlespascual.catA Clownia, la petita ciutat utòpica de Sant Joan de les Abadesses, la separen molts quilòmetres de distància de Caparan, la petita ciutat real del Senegal. Però malgrat la distància, les dues, comparteixen un lema: ‘el lloc on tot és possible’. El diumenge 23 de març s’estrenarà el documental ‘Calella-Caparan, un somni real‘, dirigit pel fotògraf Quim Fàbregas. I pel 2 i 3 de maig s’anuncia el naixement del Clownia Festival, un certamen musical amb què Txarango vol estrenar ‘Som Riu‘, el seu nou disc.

El somni dels dos, el del fotògraf i el dels músics de carrer, conflueix en la recerca d’un món millor. Els camins s’han creuat i és el moment d’enlairar-se. Aquest és un petit fragment del documental amb els ritmes de Txarango, que infocalella i quimfabregas.org avancen conjuntament

 

Continua llegint…

El cercle, símbol d’igualtat a Caparan

El curandero de Caparan a la seva casa. Foto: Jordi VerduraA Caparan (Senegal), el consell del poble es reuneix una vegada al mes. Els savis, els homes, les dones, els més joves. També l’imam. Debaten sobre la comunitat, al voltant d’un cercle. En situació d’igual a igual. El cercle és present en la presa de decisions i també en la festa. La gent està convocada als espectacles que serveixen per matenir les tradicions de la cultura ‘djola‘. Una d’elles, el ball de les màscares. També disposats en cercle, símbol de convivència i d’igualtat. Independentment dels càrrecs i les funcions socials que la persona desenvolupa a la comunitat, no hi ha ningú superior a l’altre quan forma part d’aquesta rotllana. Que es trenca, quan cal donar entrada a la primera de les màscares, el Kumpo.

 

 

Continua llegint…

Illa Carabanne, un enclavament privilegiat a la regió de Casamance

El 'fromager', l'arbre típic del Senegal. La seva fusta, molt resistent, serveix per a construir les piragües. Foto: carlespascual.catPer arribar a Illa Carabanne, a la Baisse Casamance (Senegal), cal agafar una piragua. Un mitjà de transport que li dóna un encant especial al trajecte de 25 minuts, en què es troben les aigues del riu Casamance i les de l’Atlàntic. A les lleres del riu, s’alcen els manglars. Uns petits arbres o arbusts on les ostres s’arrengleren en tota la llargada del seu tronc. Carabanne, al sud-oest del Senegal, té uns 400 habitants fixes, majoritàriament de l’ètnia ‘djola‘. Són agricultors i també pescadors, tot i que el turisme s’ha convertit en una font important d’ingressos. Actualment, s’hi està construint un port. Un fet que, segurament, trencarà el seu isolament i que pot posar en perill el seu encant. La infraestructura permetrà l’ancoratge de vaixells de grans dimensions i potenciarà l’activitat comercial a la zona. La vila va ser la capital de la regió, fins al 1904.

La seva gent i les seves postes de sol fan de Carabanne, un lloc inolvidable per al viatger. També per un dels seus balls tradicionals, el dels ‘djoles’. La simbiosi total entre dues cultures i dues maneres d’entendre el món i també la vida, a través del ritme universal que marquen els timbals (gravat amb iphone).

Continua llegint…

Junts podem arribar més lluny

Dues viles agermanades. Calella i Caparan. Foto: carlespascual.catSom a punt d’enlairar-nos, amb les maletes carregades d’il.lusió. Asseguts en una taula, cel.lebrant el Tajabone, el canvi d’any musulmà, parlem del pòsit que ens deixa la nostra curta, però intensa estada al Senegal. La dels contrastos, entre la zona turística de Cap Skirring i Illa Carabanne, amb la dels pobles de l’interior, com Caparan. Diferència perceptible per nosaltres, en alguns petits detalls com les comoditats de què hem gaudit en un lloc i en un altre. Sense desmerèixer una i prioritzar l’altra. Per a ells, la vida és la mateixa.

Amb el so i el ritme dels timbals, i la cadència amb què les onades arriben al bot de l’aigua, recordem la sinceritat de les seves mirades, el contrast de  la blancor de les seves dents amb la negror de la seva cara i el rosa de la llengua. La seva musculatura. Algú parla de la perilla d’en Ben i tots, negres i blancs riem plegats. En Ben és l’exemple de la potència física i la bellesa de la joventut africana i caparanesa. Bellesa exterior i interior. Es parla d’amistat, de comunitat i del famós cercle, que simbolitza el diàleg i el respecte entre savis, dones, homes, joves i l’imam. Allà es decideix sense aixecar la veu. Es consensua. Penso que hem entrat dins el cercle. Ens han acollit i ens hem integrat. Junts, podem arribar més lluny. Hem buidat el nostre cervell de prejudicis i l’hem omplert de valors. Molts dels que manquen al primer món i que trobes, en cadascun dels racons de l’Àfrica.

En Laïty, el nostre guia tots aquests dies em diu: “tot i que som diferents a nivell econòmic, som iguals a nivell personal”. I nosaltres li diem que, “mai, mai, mai, serem feliços com ha estat aquesta nit”. A Carabanne. Camí de retorn a Caparan, abans d’enlairar-nos, Txarango sona a la furgoneta i cantem tots. La lletra ens uneix encara més. Un altre món és possible. Calella-Caparan: “deux villes jumellées”.

Caparan. 15 de novembre

Un clic de dues hores!

Ciber cafè als afores de Bignona, al Senegal. Difícils condicions de treball. Foto: Quim FàbregasEl que nosaltres fem en un clic, a l’Àfrica no és tan fàcil. Dues hores, és el temps que hem necessitat per intentar penjar aquest post des del Senegal. Trobar wi-fi, senyal oberta i gratuïta d’internet, no és fàcil i fer-ho, amb una connexió estable, tampoc. Ens diuen que a Bayla, direcció al nord del Senegal, potser tindrem sort. Deixem Caparan, en cotxe, i ens desplacem a uns 5 quilòmetres. Ens aturem en una casa perduda i aïllada en la foscor africana, amb dues gegants antenes parabòliques, que ens obren una finestra d’esperança. En Leity, el nostre intèrpret caparanès, ens acompanya i ens facilita les explicacions gràcies al “djola”, la llengua nadiua que es parla a la zona. Mentre acabo d’escriure les últimes línies d’aquesta crònica, assegut a terra amb el nostre Mac Book, intentem establir la connexió. Arriba, però, és deficient i no permet la publicació. No ens donem per vençuts. La feina està feta i és només qüestió de trobar la connexió i fer un clic. 2 segons, 3 segons… Nosaltres ja hi hem destinat una hora.

Bignona és la tercera ciutat més poblada del Senegal. És a uns 20 quilòmetres d’on ens trobem, en direcció al sud. Volem provar-ho. Ens resistim a ser vençuts, inconscients que la dificultat de fer un clic d’aquest tipus, en aquesta zona de l’Àfrica, es pugui convertir en una acció insalvable. La carretera, asfaltada, és un símbol de vida. Els cotxes, les persones, les bicicletes i els animals l’ocupen sense miraments. Tot i que els vehicles tenen la prioritat, la convivència no és cap problema. El so d’un clàxon avisa que algú s’apropa i que algú a de fer-se a un costat.

El trànsit diari per aquesta via vertebradora del país queda reduït a la mínima expressió quan es fa de nit. No sona cap clàxon, però un stop i quatre pneumàtics de camió enmig de la calçada ens indiquen que l’aturada ens és obligatòria. La policia i els militars, armats amb metralladores de grans dimensions, no permeten la circulació de vehicles. Se’ns explica que els controls són necessaris i tenen una doble finalitat: la seguretat dels turistes i el seguiment dels càrtels de la droga, que estan instal.lats a Guinea-Bissau.

Ens cal una sortida d’emergència si no volem recular. Consensuem que una causa de força major serà més creïble. Ens calen medecines per a un company malalt. Aquesta és la nostra estratègia que, ara, hem de traslladar als homes armats. Els amics caparanesos que ens acompanyen, deixen la furgoneta i a nosaltres, també. Baixen i no tornen en gairebé mitja hora. Una lot s’apropa. El diàleg ha estat productiu, però només se’ns concedeix una moratòria pactada, d’una hora. El control queda enrere.

Arribem a Bignona. Wi-fi o cable!, ens pregunten a l’entrada d’un locutori de 10 metres quadrats. Ja ho tenim. Pensem. Connectem els nostres dispositius mòbils i també el Mac. Agafa la connexió, tot i que li costa. Intentem obrir el navegador de google. Una acció que a casa fem cent vegades diàriament, sense pensar-hi. Després d’uns minuts, aconseguim descarregar la pàgina d’inici. Enviar el nostre post amb tres fotografies, serà impossible. No passem d’algunes notes pel facebook, i un correu electrònic compartit per les 3 famílies.

Un clic de dues hores. Els mitjans fan la diferència entre el primer i el tercer món.

Cap Skirring. 14 de novembre

1 2 3  Scroll to top