Quim Fàbregas

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies!

No puc ser objectiu en el meu relat. Em deixaré portar per algunes de les emocions que circularan ja per sempre més al meu interior. Ens vam sentir molt estimats. Les mostres de suport, les abraçades, els aplaudiments, els petons finals són un record inesborrable. Dels amics, dels familiars, dels coneguts i de gent que ahir vaig veure per primera vegada i que també es va apropar a felicitar-nos. Una de les coses que més m’ha frapat és sentir “ens heu arribat i ens heu tocat el cor”. Ens sentim feliços de compartir llàgrimes d’alegria. És la millor recompensa que podíem rebre, després de 4 mesos, durs, de feina. La vostra resposta.

400 persones van omplir la sala Mozart de Calella, en l'estrena del documental 'Calella-Caparan, un somni real'. Foto: Tino ValduviecoDes de dalt de l’escenari, la imatge era indescriptible. El temps la posarà en valor. Ahir, la vam quantificar numèricament quan l’Arcadi li diu a en Xavi, ja podeu dir que en són “400 persones”. Ens vam trobar allà dalt, quatre amics, senzills, normals, tractats com a herois. I això, no té preu. Us ben asseguro que és un procés que cal pair-lo amb calma. Assaborir-lo, perquè mai s’acabi. Pensant també que, amb aquest equip, se’ns obren moltes possibilitats de present. El futur arriba sol. En Quim Fàbregas, a qui tant devem, és el nostre guia. El nostre savi, com ahir, i de forma espontània vaig batejar-lo. I sé, sabem, que el seu cap, que no para de crear, ja està dissenyant el pròxim viatge que farem plegats. Saps Quim, que les maletes les tenim a punt, i que ja estem ‘Benin’.

Continua llegint…

‘Calella-Caparan, un somni real’

Un dia a la Llar d'infants de Caparan. A sobre la pissarra hi diu 'Je veux rester a l'école'. Foto: carlespascual.cat4 mesos de feina agrupats en 40 minuts de documental, que detalla els projectes solidaris que el fotògraf Quim Fàbregas ha desenvolupat a la població senegalesa de Caparan els últims 3 anys. Es recull el testimoni de primera mà de dones, mestres, metges i savis de la població que ajuden a fer una introspecció acurada d’una societat, l’africana, en què la dona té un paper vital i la religió també. A Caparan, majoritàriament musulmana. La tradició oral, traspassada de generació en generació, manté la creença en la màgia negra i en els rituals de màscares sobrenaturals que provenen dels boscos sagrats.

Infocalella i quimfabregas.org us presentem l’últim fragment del documental que s’estrena aquest diumenge i que descriu amb imatges un dia a la llar d’infants de la població

El documental recull també els progressos que s’hi fan en l’escolarització dels més petits. Les noves tecnologies queden encara molt lluny, perquè les necessitats educatives en són unes altres. A Caparan, en Quim Fàbregas té com a pròxim objectiu l’adequació de la llar d’Infants Quim Fabregas (Llar infants)

Txarango fa més real el somni

Txarango, als estudis de gravació de Catalunya Ràdio, presentant el seu nou disc Som Riu. Foto: carlespascual.catA Clownia, la petita ciutat utòpica de Sant Joan de les Abadesses, la separen molts quilòmetres de distància de Caparan, la petita ciutat real del Senegal. Però malgrat la distància, les dues, comparteixen un lema: ‘el lloc on tot és possible’. El diumenge 23 de març s’estrenarà el documental ‘Calella-Caparan, un somni real‘, dirigit pel fotògraf Quim Fàbregas. I pel 2 i 3 de maig s’anuncia el naixement del Clownia Festival, un certamen musical amb què Txarango vol estrenar ‘Som Riu‘, el seu nou disc.

El somni dels dos, el del fotògraf i el dels músics de carrer, conflueix en la recerca d’un món millor. Els camins s’han creuat i és el moment d’enlairar-se. Aquest és un petit fragment del documental amb els ritmes de Txarango, que infocalella i quimfabregas.org avancen conjuntament

 

Continua llegint…

El cercle, símbol d’igualtat a Caparan

El curandero de Caparan a la seva casa. Foto: Jordi VerduraA Caparan (Senegal), el consell del poble es reuneix una vegada al mes. Els savis, els homes, les dones, els més joves. També l’imam. Debaten sobre la comunitat, al voltant d’un cercle. En situació d’igual a igual. El cercle és present en la presa de decisions i també en la festa. La gent està convocada als espectacles que serveixen per matenir les tradicions de la cultura ‘djola‘. Una d’elles, el ball de les màscares. També disposats en cercle, símbol de convivència i d’igualtat. Independentment dels càrrecs i les funcions socials que la persona desenvolupa a la comunitat, no hi ha ningú superior a l’altre quan forma part d’aquesta rotllana. Que es trenca, quan cal donar entrada a la primera de les màscares, el Kumpo.

 

 

Continua llegint…

Junts podem arribar més lluny

Dues viles agermanades. Calella i Caparan. Foto: carlespascual.catSom a punt d’enlairar-nos, amb les maletes carregades d’il.lusió. Asseguts en una taula, cel.lebrant el Tajabone, el canvi d’any musulmà, parlem del pòsit que ens deixa la nostra curta, però intensa estada al Senegal. La dels contrastos, entre la zona turística de Cap Skirring i Illa Carabanne, amb la dels pobles de l’interior, com Caparan. Diferència perceptible per nosaltres, en alguns petits detalls com les comoditats de què hem gaudit en un lloc i en un altre. Sense desmerèixer una i prioritzar l’altra. Per a ells, la vida és la mateixa.

Amb el so i el ritme dels timbals, i la cadència amb què les onades arriben al bot de l’aigua, recordem la sinceritat de les seves mirades, el contrast de  la blancor de les seves dents amb la negror de la seva cara i el rosa de la llengua. La seva musculatura. Algú parla de la perilla d’en Ben i tots, negres i blancs riem plegats. En Ben és l’exemple de la potència física i la bellesa de la joventut africana i caparanesa. Bellesa exterior i interior. Es parla d’amistat, de comunitat i del famós cercle, que simbolitza el diàleg i el respecte entre savis, dones, homes, joves i l’imam. Allà es decideix sense aixecar la veu. Es consensua. Penso que hem entrat dins el cercle. Ens han acollit i ens hem integrat. Junts, podem arribar més lluny. Hem buidat el nostre cervell de prejudicis i l’hem omplert de valors. Molts dels que manquen al primer món i que trobes, en cadascun dels racons de l’Àfrica.

En Laïty, el nostre guia tots aquests dies em diu: “tot i que som diferents a nivell econòmic, som iguals a nivell personal”. I nosaltres li diem que, “mai, mai, mai, serem feliços com ha estat aquesta nit”. A Carabanne. Camí de retorn a Caparan, abans d’enlairar-nos, Txarango sona a la furgoneta i cantem tots. La lletra ens uneix encara més. Un altre món és possible. Calella-Caparan: “deux villes jumellées”.

Caparan. 15 de novembre

1 2 3 4  Scroll to top