Banjul, la capital de Gàmbia, ens rep de nit. La il.luminació de la pista d’aterratge és l’únic punt de llum que s’observa des de l’aire. Tot i la foscor, la gent fa vida al carrer. Al voltant d’una taula, a la porta d’un magatzem, o simplement, preparant-se un tè i oferint-se com a xerpes per al viatge d’uns quants ‘lulums’, blancs, acabats d’arribar. La foscor es fa encara més visible en el desplaçament per carretera fins a Brikama, encara a Gàmbia, i on dormirem unes poques hores en un petit alberg. La falta d’habitacions fa que alguns hagin de muntar la tenda a l’exterior.

La llum més important de l’Àfrica és la que s’aixeca cada matí, després de les oracions de primera hora. Sonores des de molts punts. A Gàmbia, el 90 per cent de la població és musulmana. Els nens no entenen de religions. Tampoc els calen llenguatges per comunicar-se. Un d’ells s’acosta. Em frega el braç. Els pèls. Em mira les cames i m’aixeco la samarreta. Es fa enrere, en veure que el pit també és pelut. En una estona, arriben com ratolinets sortits de tot arreu, més nens. I criden, – on és en Quim? Se l’estimen. A Brikama i també a Caparan, on el coneixen com “l’ambassadeur”. És més que un ambaixador per ells.

Amb la llum del dia, cal callar i observar. Els ulls, però, no donen a l’abast per copsar la gran quantitat d’activitat que voreja el nostre viatge cap a Caparan. La carretera és plena de gent que camina per les voreres. És diumenge, però és un dia com qualsevol altre. Tothom fa coses i tothom fa l’efecte que no fa res. Les persones es barregen al carrer amb els burros, les cabres i les ovelles. Formen part del paisatge atapeït amb què acomiadem Gàmbia. La sortida, però, es fa llarga. Quatre banderes irreconeixibles t’indiquen que has arribat a la frontera amb el Senegal. El funcionari de torn, vestit d’uniforme, espera el passaport i els papers del visat per entrar al país. També, un altre cop, els nens. Venent ous i cacauets en plena frontera.

Finalment, i després de més d’una hora i mitja de desplaçament, passem el cartell que ens diu que som a Caparan. Uns arbres, grans, tallats a banda i banda de la carretera indiquen que has de reduir la velocitat. Són les bandes rugoses africanes. Cal sortejar-los. El viatge paga la pena. Perquè, l’arbre de veritat és el ‘Fromager’. Allà, ple de simbolisme, una quarantena d’homes, dones i nens ens reben. Amb música de timbals i balls tradicionals. Caparan ens acull amb els braços oberts. La simbiosi és plena entre dues maneres d’entendre el món. Calella-Caparan.

Ziguinchor (Casamance). 13 de novembre