Senegal

Els pèls dels ‘lulums’ espanten els nens africans

Els troncs fan la funció de les bandes rugoses per reduir la velocitat al pas per les poblacions. Foto: carlespascual.catBanjul, la capital de Gàmbia, ens rep de nit. La il.luminació de la pista d’aterratge és l’únic punt de llum que s’observa des de l’aire. Tot i la foscor, la gent fa vida al carrer. Al voltant d’una taula, a la porta d’un magatzem, o simplement, preparant-se un tè i oferint-se com a xerpes per al viatge d’uns quants ‘lulums’, blancs, acabats d’arribar. La foscor es fa encara més visible en el desplaçament per carretera fins a Brikama, encara a Gàmbia, i on dormirem unes poques hores en un petit alberg. La falta d’habitacions fa que alguns hagin de muntar la tenda a l’exterior.

La llum més important de l’Àfrica és la que s’aixeca cada matí, després de les oracions de primera hora. Sonores des de molts punts. A Gàmbia, el 90 per cent de la població és musulmana. Els nens no entenen de religions. Tampoc els calen llenguatges per comunicar-se. Un d’ells s’acosta. Em frega el braç. Els pèls. Em mira les cames i m’aixeco la samarreta. Es fa enrere, en veure que el pit també és pelut. En una estona, arriben com ratolinets sortits de tot arreu, més nens. I criden, – on és en Quim? Se l’estimen. A Brikama i també a Caparan, on el coneixen com “l’ambassadeur”. És més que un ambaixador per ells.

Amb la llum del dia, cal callar i observar. Els ulls, però, no donen a l’abast per copsar la gran quantitat d’activitat que voreja el nostre viatge cap a Caparan. La carretera és plena de gent que camina per les voreres. És diumenge, però és un dia com qualsevol altre. Tothom fa coses i tothom fa l’efecte que no fa res. Les persones es barregen al carrer amb els burros, les cabres i les ovelles. Formen part del paisatge atapeït amb què acomiadem Gàmbia. La sortida, però, es fa llarga. Quatre banderes irreconeixibles t’indiquen que has arribat a la frontera amb el Senegal. El funcionari de torn, vestit d’uniforme, espera el passaport i els papers del visat per entrar al país. També, un altre cop, els nens. Venent ous i cacauets en plena frontera.

Finalment, i després de més d’una hora i mitja de desplaçament, passem el cartell que ens diu que som a Caparan. Uns arbres, grans, tallats a banda i banda de la carretera indiquen que has de reduir la velocitat. Són les bandes rugoses africanes. Cal sortejar-los. El viatge paga la pena. Perquè, l’arbre de veritat és el ‘Fromager’. Allà, ple de simbolisme, una quarantena d’homes, dones i nens ens reben. Amb música de timbals i balls tradicionals. Caparan ens acull amb els braços oberts. La simbiosi és plena entre dues maneres d’entendre el món. Calella-Caparan.

Ziguinchor (Casamance). 13 de novembre

Quim Fàbregas dirigirà un documental sobre la població senegalesa de Caparan

Com ell mateix diu, “a Caparan, la vida l’hi ha portat”… L’any que ve, en farà 3 anys del primer dels seus viatges. El fotògraf professional, Quim Fàbregas, en vol deixar testimoni. Les imatges captades des del seu objectiu no han deixat escapar cap dels simbolismes d’aquesta població del Senegal. A partir d’ara, estaran acompanyades de la veu de la seva gent. Awasane, Adama, Amy, Mamadou, Moussa, Dauda, Lamin, Leity, Sophie, Lay… seran els protagonistes d’un documental que s’enregistrarà a Caparan, entre el 9 i el 16 de novembre.

Continua llegint…

Kasumay Kaparan! La segona casa del fotògraf calellenc Quim Fàbregas

Quim Fàbregas fotografiat per Lupe Layos

Kaparan és una població del sud del Senegal (regió de Casamance), on hi viuen unes 800 persones. L’ètnia dels Diolas, una de les més majoritàries al país africà, és la que hi predomina. La seva gent viu de l’arròs i del cotó, majoritàriament. L’esperança de vida se situa al voltant dels 59 anys. El seu nom, Kaparan, prové d’un fruit comestible, tot i que amarg segons els que l’han provat. Kaparan és des de fa 3 anys i mig, la segona casa del fotògraf calellenc Quim Fàbregas. Captivat per la riquesa humana de la seva gent, que l’acull amb els braços oberts sense que el tinguin com cap Déu.

Hi va anar a parar per en Leity, a qui qualifica del seu germà. Un senegalés nascut a la capital, Dakar, però de pares “kaparanesos”. El va conèixer en un altre viatge a la Illa de Goree (també a Dakar), i els seus ulls són els de’n Quim, des del primer fins a l’últims dels 24 viatges ‘responsables’ que han fet a la ciutat africana. Ara ja l’esperen per rebre’l amb un “Kasumay!” (la salutació de benvinguda).

En Quim és un professional de la fotografia. Les expressions que capten les seves imatges són singulars. Li hem demanat què l’ha captivat de Kaparan i com parlen els rostres de la seva gent.
Què conté una fotografia de Kaparan?
[audio:https://www.carlespascual.cat/wp-content/uploads/2012/12/Caparan-Quim-Fabregas-4.mp3|titles=Caparan Quim Fabregas (4)]

A Kaparan, hi té diferents projectes en marxa. El més recent, ha estat l’adeqüació del dispensari en 6 mesos. El projecte ha estat dut a terme per la gent de la població africana. A partir d’ara què?
[audio:https://www.carlespascual.cat/wp-content/uploads/2012/12/Caparan-Quim-Fabregas-3.mp3|titles=Kaparan Quim Fabregas (3)]

Aquest dissabte (29 de desembre 2012), en Quim i els seus ‘viatgers’ inicien el 25è viatge a Kaparan, en tres anys i mig. Comparteixen uns dies amb la gent local. Vivint, menjant, dormint i treballant al seu costat. Són gent hospitalària?
[audio:https://www.carlespascual.cat/wp-content/uploads/2012/12/Caparan-Quim-Fabregas-2.mp3|titles=Caparan Quim Fabregas (2)]

1 2 Scroll to top