L’adéu a 40 anys al Club Bàsquet Calella

Joan Ferrer es mostra a la banda tal com és. Viu amb passió els partits, sense faltar el respecte. Foto: Tino ValduviecoÉs dissabte. Un més dels molts que en Joan Ferrer li dedica en cos i ànima a la seva passió, el bàsquet formatiu. Arriba el partit i cal aplicar tot el que s’ha treballat durant la setmana. El rival és el Joventut de Badalona. Després de sortir a pista, i completada la roda d’escalfament, en Joan compleix amb la tradició de tancar l’equip al vestidor. No pas per donar ordres, sinó per remarcar valors. Un tret identificatiu de la feina que en Joan transmet.

Els partits no es preparen en funció de com juga el rival. Segurament, perquè tampoc es té l’edat (nens i nenes nascuts el 2002). Es preparen des del vessant educatiu. També del tècnic. El bàsquet és un joc, i a ningú li va la vida. Infocalella ha entrat amb ell al vestidor del Mini A del Club Bàsquet Calella. Aquest és el missatge que trasllada als seus nanos, que asseguts, l’escolten amb atenció Joan Ferrer (xerrada)

L’educació que ell transmet, no està oposada al fet que el partit es pugui viure des de la banda amb intensitat. En Joan és un cul inquiet. No para de gesticular, de donar ordres, de cridar si cal. També d’aplaudir, quan la feina s’ha fet bé.

http://vimeo.com/90022211

Després de 40 anys, amb una etapa primerenca i curta com a jugador, i una més prolífica a la banqueta i també a la presidència, en Joan deixa el Club Bàsquet Calella. Aquesta és l’última temporada, perquè com ens diu, està “decebut amb certes coses que passen al meu voltant”. També perquè el seu present es construeix sota el prisma de nous horitzons i noves aficions. La porta del bàsquet no la tanca definitivament. L’ajusta, però si algun dia l’obre, de moment serà en un altre lloc.

IFC: Quants anys portes amb això de la piloteta?
JF: Aquest any en fa 40. Des del 74…

Has passat per tot arreu, no?
Sí, però com a jugador no massa perquè de petit vaig tenir un problema d’àcid úric i no vaig poder jugar tant com haguès volgut. Vaig plegar de petit i molt més tard em vaig incorporar a un equip de veterans, el Sake Esportiu. Però el meu nivell de bàsquet és justet. De seguida, vaig començar a entrenar. Un amic, en Carles Duxans em va dir que necessitaven gent els dissabtes a la tarda per a una lliga de mini-bàsquet. Hi havia pares de nens que ara tinc a l’equip i això és fantàstic.

Joan Ferrer donant ordres en un temps mort del partit. Foto: Tino ValduviecoTu tens galons al club. Pels anys i per les maneres d’entrenar…
Sempre m’ha agradat ser així, amb tot el que faig a la vida. També a l’Ajuntament, on treballo. I m’encanta el tema dels valors i de les formes. Quan ho sumes tot i tractes amb persones que confien en un projecte, en unes il.lusions, doncs has de donar-los una torna.

Què busques en les quatre paraules que els dius abans d’un partit?
Sobretot, transmetre’ls que s’ho han de passar bé. Gaudir i que allò que fas no està pensant per estar nerviós, ni per guanyar o perdre, sinó per compartir aquella activitat amb els companys.

A vegades els nervis arriben des de la graderia, dels pares. És difícil de combatre?
No… forma part de l’espectacle (riu). Tampoc m’hi he posat massa. Depen molt de nosaltres això. Els entrenadors, i ho veus en el món del futbol, sempre transmeten. I sobretot, i hi ha clubs que no ho permeten, que és que quan acaba el partit m’agrada parlar amb els pares. M’agrada ser un amic dels pares i no només l’entrenador del seu fill.

I els valors per sobre d’ensenyar a jugar a bàsquet?
Van de bracet. Conec casos de companys que converteixen l’entrenament en una activitat lúdica i no m’agrada aquest plantejament. Sóc molt exigent en l’aspecte tècnic. Ara bé, en cap moment hem de sacrificar un valor perquè una proposta tècnica vagi endavant.

http://vimeo.com/90142107

Per tu, els jugadors del teu equip tenen tots el mateix valor a la pista?
Evidentment que sí. De totes maneres també sóc contrari al ‘pobre noi’ i tothom ha de jugar. No m’agrada. Tothom ha de jugar per una raó simple: perquè tothom ha de tenir l’opció de crèixer jugant. Però també els hi he de recordar que hi ha gent que treballa més i gent que treballa menys. I en un col.lectiu s’ha d’agafar com a mostra aquell company que treballa per a ser com ell. Jo no els classificaré. Ho han de fer ells. I si sóc el número 13 de l’equip, doncs voler ser el 12. Perquè així seré millor i tindré més autoestima.

Molts entrenadors, a l’últim període, treuen l’equip ‘bo’
Jo també, per una raó simple. L’equip bo engega allò i altre jugadors que també són bons, tenen l’opció de sortir perquè s’ho han guanyat. També t’he de dir que en 6 minuts i a temps corregut, es fa difícil que jugui tothom.

El diàleg és constant en la manera de fer d'en Joan. En aquesta imatge parlant amb el seu fill Sergi. Foto: Tino ValduviecoTècnicament, tàcticament, com t’agrada que sigui el teu equip?
Agressiu… és una extensió del que fas a la vida. Quan ets molt exigent, vols exigir. Agafo un mal hàbit i si ningú em diu res, me’l quedo.

Teniu un argot entre vosaltres. Explica’m què és un pistoler
És una imatge que utilitzem molt quan juguem en defensa. Ens agrada molt pensar que qui defensa és un pistoler, que dispara una pilota, i l’altre és un jugador. Una manera visual perquè el nano es col.loqui tàcticament on li toca. En tenim d’altres com melmelada o tortell. Ens agrada fer broma als entrenament. Fem molt el burro, també.

Quanta corda et queda?
Si no hi ha res de nou, plego aquest any. Estic decebut amb certes coses que estan passant al meu voltant i em fa molta por convertir-me en allò que no he volgut ser mai, que és una persona que per obligació va 3 dies a la setmana a entrenar i el dissabte a un partit. Estic descobrint nous camps que m’omplen molt. La natura m’entusiasma i necessito temps també per a això. Els objectius s’estan transformant.

Al club?
Penso que sí. Tota la vida m’he mogut per sensacions. No és un tema de ser o no ser el president. Ja anava bé fent d’entrenador o espectador, però sempre generant i creant. Quan deixes de crear, es torna rutinari. I t’asseguro que, a banda dels amics que em queden al club, el que més em satisfà és el que he arribat a crear.

I ara no et deixen?
No, no… no es que no em deixin. Els plantejaments han canviat. També les circumstàncies i els paràmetres. Ja farem altres coses. No tinc cap intenció en què s’em trobi a faltar. Em vull permetre el luxe de fer aquesta aturada tècnica, que potser és definitiva.

ÀUDIO ENTREVISTA Entrev Joan Ferrer

Share
4 Responses to L’adéu a 40 anys al Club Bàsquet Calella
  1. christian negre Respon

    Moltes gràcies per tots aquests anys de dedicació Joan. No crec que sigui cap exageració afirmar que, per un bon grapat de Calellencs, has estat mestre i model.

  2. Eva Respon

    Una persona que m’ha ensenyat moltíssim, dins i fora de l’esport. Sense ell, el club mai no hagués estat el que ha estat.
    Gràcies per tot!!!! :)

  3. Jordi Casanovas Respon

    Durant molts anys va ser molt més que un entrenador per a mi i per molts dels meus companys, crec sincerament que en vam aprendre moltes coses que ens han permès ser millors persones, a part de disfrutar, i molt, fent esport. Una llàstima que pleguis. Gràcies.

  4. Kike Respon

    Sens dubte els milors anys com a jugador els vaig viure al teu costat i des de llavors sempre has sigut més que el mister un bon amic…gracies per tot.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Please enter your name, email and a comment.