Caparan

Txarango s’implica amb el projecte solidari de Quim Fàbregas a l’Àfrica

Txarango ja té les maletes preparades per marxar cap a l'Àfrica. Foto: Jordi Verdura“Segurament aquest és el projecte més gran i més il.lusionant de tots els que hem fet fins ara”. Amb aquesta clara declaració d’intencions, Txarango ha anunciat que el mes de novembre, de l’11 al 18, ‘s’enlairaran’ cap a l’Àfrica de la mà del fotògraf calellenc Quim Fàbregas. La seva amistat, de només fa uns mesos, s’ha consolidat gràcies a la música. Com diu el mateix Fàbregas, “les seves cançons són les melodies per als nostres projectes”. Txarango viatjaran a la petita població de Caparan, al Senegal, on en Quim desenvolupa els seus projectes solidaris gràcies al que anomena “viatges responsables” [una part del preu que paguen els viatgers es destina a millores a la població].

Allà, hi faran un concert, acompanyats de grups locals, “hi anem a tocar, a aprendre i a sumar les nostres forces en l’habilitació del Centre Cultural de Caparan”, diuen al seu web. El centre que s’hi farà, fruit de la iniciativa personal d’en Quim Fàbregas, serà batejat amb el nom de Txarango-Caparan. Aglutinarà tot un seguit d’arts escèniques, amb l’objectiu de ser referent a la regió de la Casamance. La construcció del centre es finançarà, en part, amb els diners que Txarango recaptarà en el concert solidari del 4 d’octubre a Torelló, a la Sala el Moscou. A més, també recaptaran diners amb la venda d’unes samarretes que es mostraran durant la Fira de Calella i l’Alt Maresme, a partir del 20 de setembre. Txarango hi tocarà a barraques. En Quim Fàbregas i tot l’equip del documental ‘Calella-Caparan, un somni real‘, són de la població maresmenca.

ARTICLES RELACIONATS
El documental ‘Calella-Caparan, un somni real’ s’emetrà per TVC
Txarango fa més real el somni
Junts podem arribar més lluny

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies!

No puc ser objectiu en el meu relat. Em deixaré portar per algunes de les emocions que circularan ja per sempre més al meu interior. Ens vam sentir molt estimats. Les mostres de suport, les abraçades, els aplaudiments, els petons finals són un record inesborrable. Dels amics, dels familiars, dels coneguts i de gent que ahir vaig veure per primera vegada i que també es va apropar a felicitar-nos. Una de les coses que més m’ha frapat és sentir “ens heu arribat i ens heu tocat el cor”. Ens sentim feliços de compartir llàgrimes d’alegria. És la millor recompensa que podíem rebre, després de 4 mesos, durs, de feina. La vostra resposta.

400 persones van omplir la sala Mozart de Calella, en l'estrena del documental 'Calella-Caparan, un somni real'. Foto: Tino ValduviecoDes de dalt de l’escenari, la imatge era indescriptible. El temps la posarà en valor. Ahir, la vam quantificar numèricament quan l’Arcadi li diu a en Xavi, ja podeu dir que en són “400 persones”. Ens vam trobar allà dalt, quatre amics, senzills, normals, tractats com a herois. I això, no té preu. Us ben asseguro que és un procés que cal pair-lo amb calma. Assaborir-lo, perquè mai s’acabi. Pensant també que, amb aquest equip, se’ns obren moltes possibilitats de present. El futur arriba sol. En Quim Fàbregas, a qui tant devem, és el nostre guia. El nostre savi, com ahir, i de forma espontània vaig batejar-lo. I sé, sabem, que el seu cap, que no para de crear, ja està dissenyant el pròxim viatge que farem plegats. Saps Quim, que les maletes les tenim a punt, i que ja estem ‘Benin’.

Continua llegint…

El cercle, símbol d’igualtat a Caparan

El curandero de Caparan a la seva casa. Foto: Jordi VerduraA Caparan (Senegal), el consell del poble es reuneix una vegada al mes. Els savis, els homes, les dones, els més joves. També l’imam. Debaten sobre la comunitat, al voltant d’un cercle. En situació d’igual a igual. El cercle és present en la presa de decisions i també en la festa. La gent està convocada als espectacles que serveixen per matenir les tradicions de la cultura ‘djola‘. Una d’elles, el ball de les màscares. També disposats en cercle, símbol de convivència i d’igualtat. Independentment dels càrrecs i les funcions socials que la persona desenvolupa a la comunitat, no hi ha ningú superior a l’altre quan forma part d’aquesta rotllana. Que es trenca, quan cal donar entrada a la primera de les màscares, el Kumpo.

 

 

Continua llegint…

Junts podem arribar més lluny

Dues viles agermanades. Calella i Caparan. Foto: carlespascual.catSom a punt d’enlairar-nos, amb les maletes carregades d’il.lusió. Asseguts en una taula, cel.lebrant el Tajabone, el canvi d’any musulmà, parlem del pòsit que ens deixa la nostra curta, però intensa estada al Senegal. La dels contrastos, entre la zona turística de Cap Skirring i Illa Carabanne, amb la dels pobles de l’interior, com Caparan. Diferència perceptible per nosaltres, en alguns petits detalls com les comoditats de què hem gaudit en un lloc i en un altre. Sense desmerèixer una i prioritzar l’altra. Per a ells, la vida és la mateixa.

Amb el so i el ritme dels timbals, i la cadència amb què les onades arriben al bot de l’aigua, recordem la sinceritat de les seves mirades, el contrast de  la blancor de les seves dents amb la negror de la seva cara i el rosa de la llengua. La seva musculatura. Algú parla de la perilla d’en Ben i tots, negres i blancs riem plegats. En Ben és l’exemple de la potència física i la bellesa de la joventut africana i caparanesa. Bellesa exterior i interior. Es parla d’amistat, de comunitat i del famós cercle, que simbolitza el diàleg i el respecte entre savis, dones, homes, joves i l’imam. Allà es decideix sense aixecar la veu. Es consensua. Penso que hem entrat dins el cercle. Ens han acollit i ens hem integrat. Junts, podem arribar més lluny. Hem buidat el nostre cervell de prejudicis i l’hem omplert de valors. Molts dels que manquen al primer món i que trobes, en cadascun dels racons de l’Àfrica.

En Laïty, el nostre guia tots aquests dies em diu: “tot i que som diferents a nivell econòmic, som iguals a nivell personal”. I nosaltres li diem que, “mai, mai, mai, serem feliços com ha estat aquesta nit”. A Carabanne. Camí de retorn a Caparan, abans d’enlairar-nos, Txarango sona a la furgoneta i cantem tots. La lletra ens uneix encara més. Un altre món és possible. Calella-Caparan: “deux villes jumellées”.

Caparan. 15 de novembre

Un clic de dues hores!

Ciber cafè als afores de Bignona, al Senegal. Difícils condicions de treball. Foto: Quim FàbregasEl que nosaltres fem en un clic, a l’Àfrica no és tan fàcil. Dues hores, és el temps que hem necessitat per intentar penjar aquest post des del Senegal. Trobar wi-fi, senyal oberta i gratuïta d’internet, no és fàcil i fer-ho, amb una connexió estable, tampoc. Ens diuen que a Bayla, direcció al nord del Senegal, potser tindrem sort. Deixem Caparan, en cotxe, i ens desplacem a uns 5 quilòmetres. Ens aturem en una casa perduda i aïllada en la foscor africana, amb dues gegants antenes parabòliques, que ens obren una finestra d’esperança. En Leity, el nostre intèrpret caparanès, ens acompanya i ens facilita les explicacions gràcies al “djola”, la llengua nadiua que es parla a la zona. Mentre acabo d’escriure les últimes línies d’aquesta crònica, assegut a terra amb el nostre Mac Book, intentem establir la connexió. Arriba, però, és deficient i no permet la publicació. No ens donem per vençuts. La feina està feta i és només qüestió de trobar la connexió i fer un clic. 2 segons, 3 segons… Nosaltres ja hi hem destinat una hora.

Bignona és la tercera ciutat més poblada del Senegal. És a uns 20 quilòmetres d’on ens trobem, en direcció al sud. Volem provar-ho. Ens resistim a ser vençuts, inconscients que la dificultat de fer un clic d’aquest tipus, en aquesta zona de l’Àfrica, es pugui convertir en una acció insalvable. La carretera, asfaltada, és un símbol de vida. Els cotxes, les persones, les bicicletes i els animals l’ocupen sense miraments. Tot i que els vehicles tenen la prioritat, la convivència no és cap problema. El so d’un clàxon avisa que algú s’apropa i que algú a de fer-se a un costat.

El trànsit diari per aquesta via vertebradora del país queda reduït a la mínima expressió quan es fa de nit. No sona cap clàxon, però un stop i quatre pneumàtics de camió enmig de la calçada ens indiquen que l’aturada ens és obligatòria. La policia i els militars, armats amb metralladores de grans dimensions, no permeten la circulació de vehicles. Se’ns explica que els controls són necessaris i tenen una doble finalitat: la seguretat dels turistes i el seguiment dels càrtels de la droga, que estan instal.lats a Guinea-Bissau.

Ens cal una sortida d’emergència si no volem recular. Consensuem que una causa de força major serà més creïble. Ens calen medecines per a un company malalt. Aquesta és la nostra estratègia que, ara, hem de traslladar als homes armats. Els amics caparanesos que ens acompanyen, deixen la furgoneta i a nosaltres, també. Baixen i no tornen en gairebé mitja hora. Una lot s’apropa. El diàleg ha estat productiu, però només se’ns concedeix una moratòria pactada, d’una hora. El control queda enrere.

Arribem a Bignona. Wi-fi o cable!, ens pregunten a l’entrada d’un locutori de 10 metres quadrats. Ja ho tenim. Pensem. Connectem els nostres dispositius mòbils i també el Mac. Agafa la connexió, tot i que li costa. Intentem obrir el navegador de google. Una acció que a casa fem cent vegades diàriament, sense pensar-hi. Després d’uns minuts, aconseguim descarregar la pàgina d’inici. Enviar el nostre post amb tres fotografies, serà impossible. No passem d’algunes notes pel facebook, i un correu electrònic compartit per les 3 famílies.

Un clic de dues hores. Els mitjans fan la diferència entre el primer i el tercer món.

Cap Skirring. 14 de novembre

1 2  Scroll to top