Carles Pascual

Sessió d’hula amb Màrius Serra. Alguna cosa és perfecta a Hawaii

Màrius Serra i Carles Pascual a la presentació a Calella de "Res no és perfecte a Hawaii". Editorial Proa. Foto: Tino Valduvieco.

En Màrius venia enganyat, i jo també! Algú li va dir, com a molts ‘guiris’: “Calella és terra de sol tot l’any.” I quin fred! Però tot i així no em vaig salvar de posar-me la camisa hawaiana. El verbívor Màrius em va cedir l’original, la dels lloros estampats que no existeixen a Hawai. Quin honor! La camisa, i presentar a Calella la seva última novel·la “Res no és perfecte a Hawaii”. Presentar-lo com un… deixe-m’ho en escriptor, tot i que és moltes coses més. Perquè al Màrius li va la marxa. Aquella que deia fa uns quants anys, “Hawaii, Bombai, son dos paraísos…” I resulta que no, que de paradís no tenen res i que Hawaii és un segon Marina d’Or.

La veritat és que vaig quedar bocabadat. N’ha tingut prou amb dos viatges a Hawaii per parlar-ne com si hagués escrit una tesi doctoral, amb profusió de detalls. I destaco, la memòria per recordar i la destresa per reproduir oralment la toponimia diversa de la contrada. Us atreviu a dir Kealakekua, a la primera i sense equivocar-vos?. Ho vaig fer, però he de reconèixer que abans l’havia gairebé memoritzat. En Màrius ho fa amb naturalitat, parla de Honaunau-Napoopoo com qui ho fa de Sant Miquel del Fai. Ens parla de l’Izeta, de Free Hawaii, d’immersió lingüística. I, d'”hulateràpia”. Una crítica a la banalització que se’n fa de l’hula, una oració, cantada i ballada. Una tradició ancestral que com diu el Màrius “turistificada, és com un tablao”. En Màrius va ballar l’hula, però el de veritat. Alguna cosa és perfecta a Hawaii, Màrius!

La presentació, en fotos. Tino Valduvieco

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies!

No puc ser objectiu en el meu relat. Em deixaré portar per algunes de les emocions que circularan ja per sempre més al meu interior. Ens vam sentir molt estimats. Les mostres de suport, les abraçades, els aplaudiments, els petons finals són un record inesborrable. Dels amics, dels familiars, dels coneguts i de gent que ahir vaig veure per primera vegada i que també es va apropar a felicitar-nos. Una de les coses que més m’ha frapat és sentir “ens heu arribat i ens heu tocat el cor”. Ens sentim feliços de compartir llàgrimes d’alegria. És la millor recompensa que podíem rebre, després de 4 mesos, durs, de feina. La vostra resposta.

400 persones van omplir la sala Mozart de Calella, en l'estrena del documental 'Calella-Caparan, un somni real'. Foto: Tino ValduviecoDes de dalt de l’escenari, la imatge era indescriptible. El temps la posarà en valor. Ahir, la vam quantificar numèricament quan l’Arcadi li diu a en Xavi, ja podeu dir que en són “400 persones”. Ens vam trobar allà dalt, quatre amics, senzills, normals, tractats com a herois. I això, no té preu. Us ben asseguro que és un procés que cal pair-lo amb calma. Assaborir-lo, perquè mai s’acabi. Pensant també que, amb aquest equip, se’ns obren moltes possibilitats de present. El futur arriba sol. En Quim Fàbregas, a qui tant devem, és el nostre guia. El nostre savi, com ahir, i de forma espontània vaig batejar-lo. I sé, sabem, que el seu cap, que no para de crear, ja està dissenyant el pròxim viatge que farem plegats. Saps Quim, que les maletes les tenim a punt, i que ja estem ‘Benin’.

Continua llegint…

El fotògraf Quim Fàbregas estrena web per al documental Calella-Caparan

El nou web, www.quimfabregas.org, pretén recollir i ordenar l’àmplia i variada presència que en Quim Fàbregas té disseminada a través de les xarxes socials. Un complement necessari que ajudarà a potenciar encara més la ja exitosa participació a les diferents plataformes comunicatives i socials que ofereix internet.

Alhora, vol ser un àgora, un punt de trobada i d’interacció amb els seus seguidors que potenciï les diferents accions solidàries que encapçala. Fer-les més visibles encara, a través de vídeos, imatges i com no, amb el seu ampli repertori fotogràfic recollit en quatre anys de viatges responsables a l’Àfrica. S’estrena, coincidint amb el seu nou projecte: la gravació d’un documental sobre la petjada que ha deixat a la població senegalesa de Caparan. Projecte que serà presentat la setmana que ve a Calella. La web comptarà amb un espai, en què se’n farà un seguiment periodístic diari. Publicat en dos idiomes, el català a través d’aquest mateix portal, carlespascual.xandbox.net, i en castellà a través del nou web. En Quim ha volgut tenir present l’ampli sector de seguidors que té arreu del món.

Quim Fàbregas dirigirà un documental sobre la població senegalesa de Caparan

Com ell mateix diu, “a Caparan, la vida l’hi ha portat”… L’any que ve, en farà 3 anys del primer dels seus viatges. El fotògraf professional, Quim Fàbregas, en vol deixar testimoni. Les imatges captades des del seu objectiu no han deixat escapar cap dels simbolismes d’aquesta població del Senegal. A partir d’ara, estaran acompanyades de la veu de la seva gent. Awasane, Adama, Amy, Mamadou, Moussa, Dauda, Lamin, Leity, Sophie, Lay… seran els protagonistes d’un documental que s’enregistrarà a Caparan, entre el 9 i el 16 de novembre.

Continua llegint…

De Caparan a Calella, Quim Fàbregas

D'esquerra a dreta. Quim Fàbregas, fotògraf; Carles Pascual, periodista; Xavier Casillanis, imatge i realització; i Jordi Verdura, comunicació digital.Enrera queda la seva primera càmera. Una Nikon F70, amb què el seu avi, un pescador de canya, el va obsequiar pel seu aniversari, ara fa 12 anys. A través del seu objectiu, el fotògraf professional Quim Fàbregas, va començar a veure el món. Les seves fotografies són instantànies de la dimensió d’un llibre. No perquè pesin molt per la quantitat de píxels que acumulen, sinó perquè en un clic concentren moltíssima informació. T’atures a observar tot el que la seva captura t’està mostrant. Bàsicament, emocions i sensacions que busquen, a més d’atrapar l’atenció, tocar la fibra de l’observador. Provoquen una reacció.

Caparan‘ o ‘Kaparan‘ -es troba escrit de les dues maneres-, és des de fa uns anys el centre del seu objectiu i diríem, de la seva vida. Una fotografia de tonalitats càlides, que retrata el paisatge, els costums i, sobretot, la gent d’aquesta petita vila senegalesa que mostra gràcies als seus viatges responsables. Per ell, Caparan té una imatge que la defineix. La unió dels nens, els homes, les dones i els savis en una rotllana, asseguts sota un arbre. Diàleg i respecte. A partir del 9 de novembre, en vol deixar constància.

1 2  Scroll to top