ENTREVISTES

L’Òpera Marina farà una platja del Parc Dalmau de Calella

Albert Deprius al Parc Dalmau. Foto: carlespascual.cat

Albert Deprius al Parc Dalmau. Foto: carlespascual.cat

Ni a la platja, ni en els diferents escenaris amb què compta Calella. El segon dels espectacles de la Segona Temporada Lírica Ciutat de Calella, l’Òpera Marina, s’interpretarà i es recrearà al Parc Dalmau, a petició popular. La seva ubicació inicial era a la sala polivalent de la Fàbrica Llobet-Guri, però les condicions no acaben d’agradar a l’entès públic operístic. Ni les acústiques, ni les espacials. L’Òpera d’Emilio Arrieta (compositor del segle XIX, 1823-1894) està ambientada a les platges de Lloret. Tampoc ha estat possible la seva recreació a la sorra de mar de Calella, per la proximitat de la via del tren que n’afectaria la sonoritat. Finalment, doncs, tot i l’increment considerable en el pressupost, la direcció del Cor Harmonia Calellenc ha decidit apostar novament per repetir al Parc Dalmau, com l’any passat amb l’Elisir d’Amore. L’obra, que inicialment va ser concebuda com una sarsuela en dos actes, va ser reconduida pel mestre Arrieta als tres actes de l’Òpera en què, la música i el cant pesen molt més que l’argument.

Els 40 components del Cor Harmonia Calellenc i els 28 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, acompanyaran les 7 veus, en què destaquen les de la soprano Beatrice Jiménez, el baríton Carles Daza i el tenor, Albert Deprius.

Tot seguit us presentem un tastet d’un dels fragments més esperats que es podrà sentir el 7 de juliol, a partir de les 20.30h. La interpretació, en exclusiva per a tots els seguidors d’infocalella, ens la fa des del mateix Parc Dalmau, el director del Cor Harmonia Calellenc. L’Albert Deprius, que farà de Jorge. Ell mateix ens introdueix en l’audició Opera Marina Albert Deprius “Costa la de Levante, Playas la de Lloret” (interpretacio) Amb ell hi hem parlat, abans d’aquesta interpretació Continua llegint…

El futur de Salva Puig podria estar lligat a l’UEH Calella

Salva Puig (33 anys, Montcada i Reixac). Fins al 30 de juny, és jugador del Tolosa, de la primera francesa d’handbol. Fa dos anys que s’hi està i ens reconeix que, gràcies a l’idioma, l’adaptació no ha estat tant difícil com en la seva etapa a Alemanya (Goppingen). També perquè té de company a Jerôme Fernàndez, amb qui va coincidir al Barça. Actualment s’està recuperant d’una greu lesió del trencament del lligament encreuat anterior del genoll esquerre. Es va trencar el mes de març. La recuperació la fa a França, amb el fisioterapèuta del club. En Salva Puig viu a Calella des del 2000. I per parlar amb nosaltres ens demana una única cosa: un banc del Passeig Manuel Puigverd, en què toqui el sol. Diu que, a Tolosa, el clima és més continental i el troba a faltar.

Salva Puig medita el seu futur. A hores d’ara, no descarta cap opció.

La continuïtat, la retirada i tampoc la d’integrar-se a l’estructura tècnica de la Unió Esportiva Handbol Calella. De fet, ens explica que “les coses van pel bon camí”.

Com et trobes?
Bé, tot i que aquesta és una lesió greu. L’operació va anar bé, però la recuperació és llarga. De 6 a 8 mesos i amb la incertesa de com em quedarà el genoll i si podré tornar a jugar a un nivell alt o si, finalment, el genoll dirà prou.

La lesió t’ha fet replantejar el teu futur?
Tinc 33 anys, porto una carrera bastant llarga i la lesió et fa replantejar coses. A més, la situació de l’handbol en general i també l’espanyol no és gaire positiva. Estic reflexionant, però no he prés una decisió en ferm. Prefereixo deixar córrer una mica de temps. Pensar-ho amb calma i quan sigui l’hora d’anunciar el meu futur, ho faré.

Tu ara estàs sense equip?
Sí, acabo el 30 de juny. I no tinc equip.

No és la millor posició per buscar un altre equip
No. Està clar que un club vol jugadors que puguin rendir immediatament. Jo estic lesionat i és complicat trobar-ne algun que t’ofereixi un contracte sense saber com respondrà el genoll. La recuperació, com a mínim, són 6 mesos. S’ha d’esperar una miqueta.

Notes que vas avançant?
Són progressos molt petits. Un dia deixes les crosses. Un altre, comences a caminar. El genoll comença a desinflamar-se. Ja estic fent una mica de bicicleta estàtica. Petites coses que, per arribar a jugar en un esport d’alt nivell, amb molts canvis de direcció, salts, contactes… queda molt encara. Els metges diuen de 6 a 8 mesos, n’he passat un. No em vull fixar una data concreta. El més important és que el genoll quedi bé. Si puc continuar jugant a handbol bé, i sinó, doncs la vida té moltes més coses que l’esport d’alt nivell.

Aquí a Calella, hi ha una bona base d’handbol. T’hi veus algun dia entrenant o assessorant la UEH Calella?
La meva intenció és que tot el que he après, transmetre-ho a nens o no tan nens. I que puguin servir-se de la meva experiència. En aquest sentit, em faria il.lusió.

Si t’escolten, demà mateix firmes
Sí, hem de parlar. S’han de discutir coses, però conec a la gent del club. Hem parlat informalment i ells estan il.lusionats en què algun dia puguin comptar amb la meva ajuda i jo penso que Calella és un lloc amb tradició esportiva a l’handbol i en d’altres esports. Si algú vol comptar amb mí, jo estaré encantat de poder ajudar.

És a dir, el dia que deixis l’handbol podem assegurar al 100% que hi col.laboraràs?
No m’agrada assegurar-ho al 100%, però crec que les coses van pel bon camí. I si ells volen que jo hi sigui, i a mí també m’agradaria ajudar, penso que la resposta pot ser sí.

S’estan definint coses?
Sí, però és un moment en què he de reflexionar cap a on va el meu futur. La decisió més important passa per si continuo jugant al més alt nivell o és un final de carrera i un començament d’una nova etapa. No em vull marcar un dia de dir, avui he de prendre una decisió. Prefereixo deixar passar un o dos mesos, quan estigui ja instal.lat definitivament aquí a Calella, i prendre la decisió final.

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA
[audio:https://www.carlespascual.cat/wp-content/uploads/2013/05/Entrevista-Salva-Puig.mp3|titles=Entrevista Salva Puig]

Dani Aranda, el repte de completar un ironman descalç: corrent i en bici

Dani Aranda, membre del Team Calella, reconeix que córrer descalç li fa “una mica de vergonya”. I per això, ho fa de nit. Bàsicament perquè no el veu ningú. Afirma que se sent “estrany”. Més d’un diu que l’han vist pujar a la Creu de Canet, un cop acabades les seves 11 hores de jornada laboral al Frankfurt que regenta. Ha completat l’última Marató de Barcelona amb una marca de 3 hores, 48 minuts, 51 segons. De jove, era un prometedor atleta. Ho va deixar. Ara, als 40 anys, hi busca nous reptes. Ha corregut i ha acabat dues vegades la Challenge Costa de Barcelona-Maresme. Ara, la vol fer descalç, la cursa a peu (42,195 metres) i també la bicicleta (180 quilòmetres). En Dani és de Canet de Mar. És un dels històrics del Team Calella.

 

Després de fer la Marató de Barcelona 2013

I perquè, descalç?
Busco una motivació. Necessito reptes i coses complicades. Vaig llegir que un home gran corria una marató descalç i vaig pensar: en seré capaç? És una sensació diferent, el córrer també. Sóc un ultrafondista. Fa un any i mig vaig fer 200 quilòmetres al Passeig de Calella, en 20 hores i 40 minuts. Però ha arribat un moment, que ni això em motiva. El més complicat és la tensió, l’estrés que tens quan corres descalç.

Perquè?
Per la por a fer-te mal. A trobar-te una xinxeta, un vidre… i aquest estrés et consumeix molta energia.

És a dir, estàs sempre pendent d’on trepitges?
Sí, no pots ni aixecar el cap per saludar els companys que t’han vingut a animar. Al principi, el dolor del peu és constant fins que no t’adaptes a la superfície per on trepitges. És constant, però arriba un moment, suposo que ja mental, en què el dolor ja no avança més, encara que et facis mal. Et tallis o tinguis butllofes. El problema és quan acabes. Un cop relaxat, el dolor puja molt. S’inflama tota la planta del peu dels cops constants durant tota la prova i ja no pots ni caminar. Vas de quatre potes a buscar les sabatilles.

El peu queda destrossat. Hem vist imatges teves de pell aixecada i la planta en carn viva.
Sí, però quan vaig acabar la Marató de Barcelona, vaig agafar un drap i el vaig untar en alcohol i me’l vaig passar per tota la planta, també entre els dits, i no vaig notar res. Això vol dir que estava inflamat, però que no em vaig fer cap ferida.

Quan trigues a recuperar després d’un esforç tan brutal com el de la Marató?
Al dia següent. El que sí que trigues un parell de dies més, és en la recuperació muscular, perque la trepitjada és totalment diferent. Normalment, el 90 per cent dels corredors, ho fem entrant amb el taló. Descalç, el taló queda eliminat i corres amb la mitja planta del peu. Això fa que els bessons es carreguin molt.

Tu ja has fet la Challenge, la de llarga distància. T’apuntes a la mitja del 19 de maig?
No la faré, perquè no estic preparat. La podria fer amb sabatilles, però aquest no és el meu objectiu. Ara m’estic preparant per fer la de llarga distància a Calella, i descalç. El córrer i la bicicleta, també. Aquest sí que serà un repte important. No conec a ningú que ho hagi fet o intentat.

I la bici, quina diferència notes entre posar el peu descalç a terra i a sobre del pedal?
El més complicat és que no tens cap subjecció del peu al pedal. És una pedalada molt agressiva, amb molta força física. No pots ajudar-te per fer la ‘roda’ a la bicicleta. La rotació no és perfecta.

Una cosa segura que tens és que a la transició, no perdràs temps
Això segur!!!

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA[audio:https://www.carlespascual.cat/wp-content/uploads/2013/04/Entrev.-Dani-Aranda.mp3|titles=Entrevista a Dani Aranda, atleta del Team Calella]

Joan Pedrero aposta per la Challenge

Joan Pedrero a l'Sport Area de Calella. Vol adaptar-se a l'aigua. Foto: carlespascual.cat

Una aposta, mai millor dit! Quedar entre els 5 primers al Ral.li Dakar, a en Joan Pedrero li ha costat la inscripció per a la pròxima edició de la Half Challenge Costa de Barcelona-Maresme (1900 metres nedant, 90km en bici i 21km a peu). Una prova, on, com no podia ser d’una altra manera, l’aigua és on va més peix. Tot i que és de Canet de Mar (el Maresme), la sorra que ell toca habitualment no és la de la platja, sinó la del desert. Gràcies als spònsors, ja ha trobat el neoprè amb què, en uns dies, vol estrenar-se nedant a mar. La bicicleta la porta molt millor, perquè l’entrenament per als raids també inclou la seva pràctica i pel que fa al còrrer, diu, que també li està costant.

En definitiva que a Javier Gómez Noya i a Chris McCommark els ha sortit un competidor. Caldrà tenir-lo en compte perquè com ell ens diu “si has fet el Dakar, no t’espanta res”. Els organitzadors de la Half Challenge s’apunten un altre reclam mediàtic per a la prova del 19 de maig a Calella.

Quantes vegades t’has enrecordat del teu amic, el de l’aposta?
Doncs sí, volia fer dels cinc primers perquè havia de fer aquesta cursa amb en David i era una manera de motivar-lo. No té tanta decisió com jo, però l’he convençut i la farem junts.

Ell tampoc és triatleta?
No, però neda i corre bastant bé. En bici és bastant ‘petardo’, però té dues coses molt bones.

Ja saps on t’has posat?
Sí, però vinc de la carrera més dura del món que és el Dakar. Estem acostumats a l’esforç, sobretot de ‘coco’, però ja veurem quan acabi. Ja tinc ganes de començar, de trobar les sensacions, del físic i és un repte més. Però estic supermotivat.

La natació com la portes, perquè de cara al Dakar, no la deus practicar gaire
Res, començo de zero. Tinc un amic que em fa classes un cop per setmana. En total, entreno 3 dies la natació i estic bastant sorprés perquè ja començo a agafar temps com si estigués al damunt de la moto i no em surt com jo voldria, però vaig millorant. Cansa moltíssim.

La preparació que segueixes ara et serveix també pel començament de la temporada de raids?
Hi ha coses que sí i hi ha coses que no. Amb la natació noto que el múscul em queda més adormit quan agafo la moto. Perds una mica de reflexos. Em surten contractures que mai havia tingut, però és el canvi. El footing, també em costa una mica.

La bici és el que millor portes?
Sí, sí. És el més semblant a la moto. Ja la tinc com a entrenament de la setmana, 3 o 4 cops i és el més fàcil per mí.

I com t’ho compagines?
Primer és la moto, però intento córrer 3 vegades a la setmana, 3 dies de natació i 3 més en bici. Ara, arribo a final de setmana més cansat perquè hi ha coses que no feia i ara sí.

Saps que s’ha canviat el circuit de biciclieta i que serà més dur, no?
Home, la bici és el meu fort, però no vol dir que sigui l’Induráin. No m’espanta la duresa. El que m’espanta és l’aigua.

I escolta, això ja ho has explicat als teus companys ‘moteros’?
Em diuen que si estic una mica boig. Cada vegada ho veig més fàcil, però no sé quines sensacions tindré el dia de la carrera. Potser dic ‘això és inacabable’, però fent el Dakar no hi ha res que t’espanti.

Home, en això tens avantatge. Al Dakar, tu ja has superat situacions molt dures de ‘coco’.
Sí, és bastant semblant. La manera de superació que tenim nosaltres és d’admirar perquè ens trobem amb situacions molt difícils.

Com s’entrena la ment?
Tenim els psicòlegs del CAR amb qui treballem sistemes de relaxació i concentració. Cadascún té el seu. Jo estic treballant amb en Pep Font, que m’ha ajudat moltíssim. Sobretot aquest any, que tenia el repte de substituir el Marc Coma com a primer pilot.

Joan, ens veiem el 19 de maig a la sortida i, esperem que també a l’arribada.
Moltes gràcies, ja veuràs quin gas donarem…

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA[audio:https://www.carlespascual.cat/wp-content/uploads/2013/03/Entrevista-Joan-Pedrero.mp3|titles=Joan Pedrero, pilot de raids]

Juan Carlos Narzekian “hay músicos que sucumben al sonido de la cafetera i la cullereta”

En Juan Carlos Narzekian, el director del Cafè Jazz a Calella, ens rep a la Sala Mozart. Un dels tres espais que hi col.laboren, juntament amb el Pla dels Encants i La Gàbia. Artista polifacètic, vol dominar l’espai. La intensitat de la llum, quan se li fan les fotografies. Fins i tot, la nostra ubicació a l’hora de fer l’entrevista. El ‘feeling’ el vam trobar al moment i la conversa, preparada inicialment en una direcció, va agafar un camí ben diferent.

Juan Carlos Narzekian en un moment de la conversa. Foto: Xavier Càliz

El teu origen és armeni, ets nascut a l’Argentina i ara et sents català. Com lliga?
He escogido Catalunya para vivir. Me siento catalán. Se respira y se palpita Catalunya en mi dia a dia. Es la realidad que yo he escogido.

Perquè els teus pares van deixar Armenia per l’Argentina?
Pues porque en el genocidio de Anataolia, del estado turco, en el 1915, mis abuelos huyeron para que no los mataran. Como a un millón y medio de compatriotas.

Parles amb molt de sentiment, tot i que ha passat el temps…
El trauma de un genocidio pasa de generación en generación. No sé cuantas generaciones durará.

La teva escolarització va ser a Buenos Aires. Quan vas tenir el primer contacte amb la música?
Haciendo un poco de arqueologia emocional, el meu primer contacte és la mare (canvia i parla en català), ella cantava molt i suposo que és una cosa natural. He pujat i he crescut escoltant música. La meva mare … ya compraba los primeros formatos de discos en vinilo.

A casa, per tant, i a l’escola?
Era una escuela de doble escolarización y le dedicaba muchísimas horas al arte, al coro polifónico, la orquesta folclórica, danza, poesia… tocaba la percusión y era el solista del coro. Incluso, en los últimos cursos en la calle Corriente de Buenos Aires, presentamos una ópera.

Quin va ser el teu primer instrument?
Una especie de cítara caucásica con que inventaba melodias que tenían que ver con la música armenia. Luego, en la adolescencia, cogí una guitarra y me puse a rasgar. Acabado el servicio militar, se me dió por viajar y cuando volví me compré una trompeta y me puse a estudiar con un programa reglado. Y para acabar, cogí el saxo que hasta el momento no me ha abandonado.

A partir de quan vas tenir el saxo?
A los 25 años me compré uno muy bueno y estuvo con la maleta cerrada dos o tres meses debajo de la cama hasta que no me pude pagar el mejor profesor. En aquel entonces, unánimamente se decía que era, Hugo Pierre. Muy estricto, muy celoso de la técnica.

Quina és l’escola que Hugo Pierre et va ensenyar?
La de la escuela francesa del saxofón, del Conservatorio Nacional de París, que se aleja de la escuela tradicional italiana. Puedes pensar que la escuela Berkeley de Boston ya tenía esta técnica basada en la liberación del labio inferior para que vibre libremente. Así se permite estirar la comisura de los labios, como para que la boquilla del saxo esté bien sujeta. El sonido es redondo y generoso.

Ja són 14 edicions del Cafè Jazz. Com el vas plantejar a l’inici?
El Cafè Jazz es hijo de muchas cosas. De la necesidad, porque si yo me tengo que situar en el año 2000, Barcelona era un centro pedagógico del jazz y no habia sitios para tocar. Y muchos músicos de vanguardia me han dejado claro que aquí, en Calella, el Cafè Jazz era uno de los pocos sitios de resistencia. El nuestro es un concierto de proximidad. La gente va a tomar el café y escucha músicos de primer nivel. Y sin perder la esencia, ha ido evolucionando.

Cafè i música en directe i a més a més gratuït. Com es porta això en temps de crisi?
Primero, agradecer el respeto de toda la gente del Cafè Jazz, en este sentido de la gratuidad. La Sala Mozart es el ateneo, el lugar donde más se palpitan los conciertos. La gente lo valora mucho y su director, Arcadi, es el alma de todo esto. El problema de que sea gratuito es que a los conciertos, a veces viene gente que no sé si les interesa o no la música. Vienen por el “caliu i tot això”, y creo de corazón que, el hecho de que sea gratuito no les da derecho a no tener interés en lo que esta sucediendo.

I el músic enten el fet de venir a tocar en una sala que no està condicionada pel so de l’instrument?
No todos. Hay algunos que sucumben a la interferencia del “so de cafetera o de les culleretes”. Pero la ecuación tiene que verse así: los artistas no piensan con el bolsillo. Los músicos de élite cobran menos de lo que se merecen.

Quin reconeixement té el Cafè Jazz fora de Calella?
A nivel de contenidos es tan bueno como el festival de Terrassa o el de Barcelona. Lo que pasa es que el de Barcelona tiene 980.000 euros de presupuesto, me han dicho o estoy soñando. Y nosotros, un poco menos…. No sé, es algo comarcal. Más de la mitad de la gente que viene son de la comarca. Está reconocido por la calidad, por la originalidad y elogiado por músicos y por el público. Quiero que se mantenga vivo el espíritu, pero no quiero ni fama ni difusión. Quiero libertad para poder gestionar espacios donde sucedan cosas transcendentes y en este sentido sólo puedo decir una cosa… Si alguien habla alguna vez mal de este país, es por ignorancia. Yo, que soy de fuera, aquí sólo he encontrado facilidades y espacios abiertos y ayuda para poder desarrollar mis ideas.

Ja que has tret el tema, com vius la situació actual de Catalunya i el clam pel dret a decidir?
Em sembla que hi ha dues lluites paral.leles (torna a utilitzar el català) que es barregen. Primer, la defensa del sentiment nacional, la cultura, la llengua i el dret a gestionar els recursos propis. I la segona, l’agressiu avanç del neo-liberalisme que està degradant l’estat del benestar.

Tu estàs a favor de la independència de Catalunya?
Mira, yo vengo de un país oprimido que es el armenio. Otro país oprimido que es Argentina y ahora lucharía por la independencia. No voy a decir hasta que punto porque parecería demagógico. Imaginatelo tu.

ARTICLES RELACIONATS
Cafè i Jazz, una fòrmula d’èxit a Calella
El millor jazz al millor preu (Vade.cat)

1 2 3 4 5 … 7  Scroll to top