“Sóc un heroi per als meus fills”

Dani Aranda aixeca els braços després de creuar la línia d'arribada i tancar amb èxit el seu repte. Foto: Alfred Lieury64,800 quilos dissabte. Diumenge, 61,200. Una petita llaga en un peu i una ungla negra. De les sabatilles. No pas d’anar descalç. Un fort dolor d’estómac a la prova de la bicicleta. I res més. En Dani Aranda va completar diumenge, cap a dos quarts de deu del vespre, el seu segon ironman consecutiu. Tot per ‘Las ilusiones de Raúl‘, un nen petit afectat pel síndrome de Dravet. Des d’ahir, encara no ha pogut dormir. Buidant el cos de fortes emocions i ara ja, del cansament, que comença a sortir. Ens reconeix que dissabte, després de fer la prova descalç, va intentar menjar-se un bon entrecot, però “no m’entrava res”. Va recuperar forces a base de sucs. Avui, a les 6 del matí, a través del facebook, concertàvem una entrevista. No s’ho ha pensat dues vegades i m’ha contestat com sempre “qué bueno, gracias!

Com tens avui el cos?
Físicament, em trobo molt bé, però hauria de dormir. Estic molt excitat, de tantes emocions que he viscut. Cansat, també, però no puc dormir.

Ara et renyaré, tu i jo parlàvem pel facebook a les 6 del matí
Però no podia dormir. Ho he intentat, m’estirava. Cada dos minuts em sonava el mòbil. Mirava els missatges. Els contestava. I esperar a que em vingui la baixada de la son. Ahí estamos!!!

Ha sigut tot com una pel.lícula, no?
Millor que una pel.lícula. Ni somiant-ho podria haver sortit tot tan bé.

L’endemà del primer, com t’aixeques?
La meva por era aixecar-me. Tenia els meus dubtes, per saber si la musculatura em respondria.

T’arribes a replantejar el repte?
No, per a res. Quan el vaig anunciar ho tenia clar. Fins i tot, abans havia fet unes proves i mentalment ja em veia capacitat. I ja era segur que en faria dos.

Com et prepares mentalment per tirar-te a l’aigua diumenge?
Fer-ne un de sol ja és una cosa mental més que física. El cos ja el tens entrenat durant un any o mig any per fer la prova. Jo sóc una persona molt forta de cap. És molt difícil que defalleixi. Estava tant mentalitzat, que, no podia fallar. Perquè, ja no era un repte del Dani. Era un repte de ‘las ilusiones de Raúl’.

I diumenge quan et trobes el mar una altra vegada, es fa una muntanya?
No ho vaig pensar. Només tenia una opció que era llançar-me a l’aigua i completar la prova.

Com et vas trobar a l’aigua?
Va ser molt dur, perquè, aparentment no hi havia molt onatge. Semblava que estava calmada i millor que dissabte. Però hi havia molta corrent i quan anava cap a la boia, em desplaçava. Calculo que si la prova són 3.800 metres, n’hauria fet uns 4.500.

En Dani completant els 180 quilòmetres en bici. Foto: Alfred LieuryI amb la bici?
Dur. El tema del ritme, no. És un ironman que l’he fet amb molt de cap. Vaig sortir sense rellotge per no estar pendent del temps. Sinó, de les sensacions del cos. Cap als 110 quilòmetres, va diluviar. I vaig agafar molt de fred. Fins al punt que vaig tenir por de no aconseguir el repte. Quan m’acoblava a la bici, tremolava molt. Pensava que agafaria una hipotèrmia.

Alguna vegada et passa pel cap d’abandonar?
No, per a res. El que sí que em va sortir molt bé va ser el córrer. Vaig mantenir el ritme des de l’inici fins al final. Ara, des del quilòmetre 20 ja no tenia reserves. Corria per inèrcia, tot i que no tenia rampes ni les cames bloquejades.

Quan arribes a meta plores?
Abans, ja començo a plorar. Bastant abans, perquè culminava un repte.

És la cosa més bèstia que has fet?
Sí.

Ho tornaries a fer?
I tant!

Encara que no hi hagués una causa solidària pel mig?
En buscaríem una altra perquè ha estat increïble el suport que he tingut. Sóc un heroi per als meus fills i això no es paga amb res. Notes en la seva mirada que estan mirant a un heroi.

Has parlat amb en Raúl (el pare del nen malalt)?
Sí. S’ha posat a plorar i jo també. Ha estat molt emocionant.

Ho estàs tornant a fer…
Estic a punt de deixar escapar les llàgrimes… (i riu amb els ulls plorosos).

En Dani fent la marató pel Passeig Manuel Puigvert de Calella. Foto: Alfred LieuryEs va fer estrany posar-te unes sabates, després de tanta estona descalç?
En la bici vaig anar més còmode perquè pedalava amb més força. A la marató, em va sorprendre. Fa un any i mig que corro sense sabatilles i fa un parell de setmanes em vaig posar unes de velles per provar. Als 20 minuts vaig abandonar per una sobrecàrrega als bessons. Ahir me les vaig tornar a posar i vaig aguantar com un lleó.

Ara deu tocar canviar rutines, no?
Ho he d’anar deixant progressivament, perquè no és bo fer-ho de cop després d’una exigència d’entrenament tan alta. Ara estaré més per la família i els compensaré tot el temps que els he tingut al raconet. I ara, el 22 de desembre, vull completar les 24 hores seguides corrents, a les instal.lacions de Can Dragó, a Barcelona. És una cursa molt bonica perque la recaptació té una finalitat solidària. I la faré descalç. M’han dit que es pot fer. La faré, però sense quilometratge. Si en faig, 100, d’acord i si són 150, també.

El Raúl em va dir que tu li vas comentar, quan corríeu junts, “l’agraït sóc jo“…
És molt senzill. Si tu mires tot el que m’ha aportat el repte, en el capítol personal, i mires el teu fill gran, a la cara, i notes la felicitat i l’orgull del pare, això està per sobre de tot.

ÀUDIO DE L’ENTREVISTA Entrevista Dani Aranda

ARTICLES RELACIONATS
Raúl suma una nova il.lusió que es diu Dani Aranda
El triatleta Dani Aranda es proposa fer dos ironman seguits, un descalç, per una causa solidària
Dani Aranda, el repte de completar un ironman descalç: corrent i en bici

Share
One Response to “Sóc un heroi per als meus fills”
  1. carles fornos Respon

    Dani et vaig veure a la cursa a peu, tiu ets un crack, sense cap dubte felicitacions des de Calella

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Please enter your name, email and a comment.