La seu de la FUNCA a la Muntanyeta té encara els prestatges plens de roba nova per a la pròxima temporada. Els trofeus guanyats en 6 temporades es barregen amb xandalls, samarretes i les bosses per fer els desplaçaments dels caps de setmana. A la taula del petit habitacle prefabricat, s’observen les inscripcions ja tancades dels nens que havien de començar el curs 2013-2014. El facebook ha anunciat i també propagat la notícia de la dissolució de la Fundació Privada de Futbol a Calella.
Aquests dies, el telèfon de l’Andreu Sànchez ha sonat molt més del compte. Com a director esportiu, ha hagut de donar explicacions d’una situació que ell desconeixia tant com els mateixos pares dels més de 200 nens apuntats.
Com et sents?
Trist… Ara ho començo a pair. Li dones moltes voltes i alguna vegada t’aixeques a la nit, pensant que, l’endemà ja no has d’anar a treballar a la FUNCA.
És una patacada important, i a sobre, t’assebentes a través del facebook d’un altre (Fundació Esportiva Gramenet)
Aquesta ha estat la pitjor de les formes en què ens podiem assebentar. Vull ser just però. Amb la Fundació i amb el nostre president, l’Albert. Seria injust valorar el treball de 6 anys, només per aquest últim mes. Crec que s’han fet moltes coses bones, s’ha treballat molt bé. Han passat més de 1.000 nens per la Fundació. Però les formes, no han estat les adequades. No s’ha acabat de la millor manera possible.
El que costarà més de pair és que es desfà tot el que havieu construït
Sí, no només per la feina que feiem, sinó, pels projectes que quedaven. A la Fundació teniem un entorn molt bó per a desenvolupar-los. Tant esportius, com acadèmics.
A nivell de futbol català, la FUNCA on estava situada?
Està clar que hi ha un primer equip, que és el Barça. Potser, l’Espanyol, tot i que ha baixat el nivell. I després equips com la Damm, el Cornellà, el Sant Andreu… i al darrera, podria estar la Fundació Calella. A nivell de fubol-7 estavem a tots les màximes categories i a futbol-11, era el nostre propòsit. El nostre tret diferencial era la qualitat dels seus jugadors i la forma de treballar.
No erem un club massificat (14 equips). Ens dedicavem al jugador. No a tenir una gran base de jugadors per treure’n els millors. Aquí, fins al gener, tots eren becats i s’havia introduït una quota, que ara ja seria anual, per pagar una mica el preu d’un jugador al final de l’any.
La FUNCA era un referent a la comarca
Teniem jugadors de Malgrat, Tordera, Blanes, Canet, Sant Pol, a part dels de Calella. Haviem crescut.
L’objectiu, la formació. Però també heu exportat jugadors
La nostra idea és que primer és la persona i després el jugador. Aquest era el nostre lema. La competició és bàsica en l’aprenentatge del jugador. D’altres són més socials, però nosaltres erem competitius. Ens agradava guanyar. Però, a través d’uns principis inalterables. Als entrenadors se’ls deia “no podem guanyar a qualsevol preu”. Amb el Barça teniem un conveni de col.laboració i aquest any havien marxat cap allà un pre-benjamí i un aleví de segon any.
Segurament els pares es mereixen una explicació. Has hagut de fer de portaveu del club?
Sí, m’ha tocat fer aquest rol. He hagut de donar la cara i espero que, des de Barcelona, es faci un comunicat i s’expliquin els motius. Confio en què es faci. Abans de l’anunci al facebook, circulaven rumors i recordo que el dia que va sortir, el mòbil treia fum!!
Què diuen els pares?
Senten pena. Teniem un projecte molt maco. Volem jugadors que tinguin el sentiment de pertinença al club, que estiguin molt de temps a la Fundació. I que si marxen, ho facin perque van a un club de més categoria o amb més projecció que la nostra. Aquí, hi havia molts grups, no només de companys, sinó també, d’amics.
El Calella ha estés la mà per acollir els equips desmuntats. Si a tu t’arriba l’opció de ser director esportiu, l’acceptaries?
Agraït si això passés, però s’haurien de valorar moltes coses. Ara mateix no tinc resposta. Mentre hi hagi un nen sense equip, jo no n’he de tenir cap.
ÀUDIO DE L’ENTREVISTA Entrevista Andreu Sanchez, director esportiu de la FUNCA
ARTICLE RELACIONAT
La FUNCA es dissol, via facebookLa Fundació Esportiva Grama assumeix l’error en la comunicació de la fusió amb la FUNCA
En Dani Aranda ha completat aquest dissabte un ironman, descalç! 3.800 metres nedant, 180 en bicicleta i els 42 quilòmetres d’una marató. Durant els últims quilòmetres de la cursa a peu, al costat de Raúl, el pare del nen malalt de la síndrome de Dravet li ha dit “l’agraït sóc jo“. I és que aquesta és una de les grans qualitats humanes del nostre triatleta. El canetenc ha completat el primer dels dos ironmans consecutius, amb què vol donar a conéixer aquesta malaltia, rara, que afecta a una persona de cada 20.000 al món. El segon, aquest diumenge, però ja amb sabatilles. Ho ha donat tot per una família amb qui només s’ha intercanviat fins aquest dissabte, correus electrònics i trucades de telèfon. Va saber de la malaltia a través de les xarxes socials i es va sumar al projecte “Las ilusiones de Raúl“. Aquesta és la cronologia d’un dia inolvidable.
COMENTARIS RECENTS